El passat desembre, en un dels claustres
ordinaris fixats per la direcció del
Centre, va tenir lloc un fet insòlit. Entre les veus del claustre i sense
previ avís, un cop iniciat el torn obert de paraules, va esclatar entre el
sector més jove dels professors el
malestar que fins aleshores només s’entreveia en converses privades. El punt d’esclat
possiblement va quedar determinat per la sorpresa angoixosa de no veure
ingressat al nostre compte la nòmina habitual i, davant aquesta situació i comptant
amb la desinformació més absoluta per part del Departament d’Ensenyament, es va
iniciar una onada d’indignació que va donar lloc a un acord tan ràpid com
organitzat: la creació d’una assemblea de professors que es reuniria cada
dimecres a l’hora de l’esbarjo.
Davant la nostra sorpresa dimecres rere
dimecres vèiem com el drets dels nostres alumnes i els nostres propis eren
retallats amb una brutalitat salvatge que ens convidava cada cop més a fer
públic el nostre malestar. Polítics malintencionats i oportunistes situaven el col·lectiu
de professionals de l’ensenyament com a privilegiats i com a centre de la diana
d’un enuig social que en realitat tenia la seva arrel ben lluny de les aules.
Les
nostres converses, l’intercanvi d’opinions, el contacte amb altres
centres, la lectura d’articles, el moviment de marea groga educativa…tot ens va
servir per perfilar i continuar ajustant el nostre posicionament davant una
política generalitzada de retallades Un posicionament fruit de la reflexió i de
l’anàlisi de la situació que ens envoltava i ens envolta.
Ara, gairebé sis mesos més tard del nostre
projecte com a assemblearis, iniciem aquest blog amb una causa única que pretén, per sobre de tot
lluitar per defensar el que creiem que és de justícia. Per una banda, donar
suport als companys que han estat acomiadats o que veuen cada dia reduïda més i
més la seva possibilitat de continuar exercint la seva professió i per una
altra, defensar uns alumnes que sense cap
culpa s’han vist immersos en una crisi que posa en perill el seu futur educatiu
i per tant el futur de tots com a país; i
per últim, reivindicar els nostres drets i la nostra dignitat com a
professionals amb una gran responsabilitat, ja que des que va començar la crisi
fins a dia d’avui, s’han rebaixat els nostres drets laborals i s’ha posat en entredit
la nostra feina
En defensa d’aquesta lluita ens continuarem
reunint i seguirem dialogant cada dimecres, amb energies renovades que facin
possible una unió entre pares, alumnes i
professors per organitzar un front comú, amb iniciatives que facin impossible continuar ignorant el
que està passant a l’Ensenyament.
Hola a tots! El meu nom és Miriam, sóc professora a l'Ins. Tres Turons d'Arenys de Mar.
ResponEliminaEstic contenta i orgullosa, com no, de pertànyer a aquesta professió tant gratificant personalment. És la professió que vaig triar per vocació i que, sent molt jove (amb 27 anys), ja vaig aconseguir ser fixa petquè vaig aprovar les oposicions, amb molt d'esforç i sacrifici, aconseguint treure molt bona nota.
Us heu fixat que he posat contenta i orgullosa, que no privilegiada. Els privilegis et venen donats per x qüestions (família, "enchufe", amiguets...), i jo, com acabo d'explicar, m'he guanyat el lloc treballant. Per tant ser profe no és un privilegi.
Si algú el considera així perquè és una feina estable val a dir que té raó en el sentit que jo estic tranquil.la perquè la meva feina no perilla, però tambè he d'apuntar que, com qualsevol feina, té les seves parts negatives. Deixant de banda l'esforç primer de la carrera i després de les oposicions... Una qüestió que ningú té en compte és que el nostre radi de desplaçament per exercir la nostra feina és tota Catalunya. Jo he dit que treballo aquí a Arenys, però sóc de la Sénia. Treballo a 300 km de casa meva (amb hipoteca), on vivia amb la meva parella, on és la meva família i els meus amics... Algú pot contestar- me que això és un problema meu. I tant que ho és! Perquè sóc jo la que m'he de costejar aquesta doble vida que la meva professió m'obliga a tenir, en dos llocs diferents, cada any coneixent gent nova que saps que acabaràs havent de deixar enrera ( igual que has fet amb els teus de tota la vida).
La meva vida és nòmada, amb tot el que comporta: pagar dos cases, km a la carretera (cansament, risc, cost...), haver d'estar sempre dient adéu a les persones que ja formen part de la teva vida... Inclosos els alumnes, que any rere any coneixo i els estimo, i cada any me pregunten per aquestes dates si l'any que ve estaré, i amb pesar sempre els dic que no perquè aquest no és el meu lloc, casa meva està lluny.
Són molts els moments que penses que tot aquest sacrifici no saps si val la pena, perquè igualment la societat opina que jo i els meus companys hauríem de donar les gràcies i demanar perdó per tenir aquesta feina (que ja heu vist que no és tan idílica com sembla, jo he comentat la distància i no m'allargaré més, però també són els caps de setmana de preparació de classes, correcció, hores extra de quedar amb pares d'alumnes que no poden venir quan tu tens el dia de visita...). Tot això no es veu perquè queda enrere nostre.
Per una vegada, i que no serveixe de precedent, dono les gràcies per poder tractar amb gent meravellosa com són els meus alumnes; i demano perdó per tenir límits en el desenvolupament de la meva feina, els límits de la condició humana que fa que alguns dies no sigue tan perfecta com els meus alumnes mereixen.