CARTA DE DENÚNCIA:
On és el Pla Experimental de Llengües Estrangeres?
Innovació
educativa, projectes, noves estratègies docents, plans experimentals… tots
aquests conceptes han dormit amb mi des que vaig trepitjar un institut de
secundària ara fa uns anys. Amb ells s’hi ha gestat la motivació, les ganes,
l’entusiasme, el fet de creure en allò que fas i defensar-ho davant qui sigui i
com sigui cada dia. Sempre he apostat per l’educació pública; de fet, m’he format en el si de les escoles,
instituts i universitats públiques i els criteris i valors que hi he après
m’han ajudat a formar-me com a persona i professional de l’ensenyament.
Em dic Marta i sóc professora de Llengua Estrangera a l’Institut Els Tres Turons
d’Arenys de Mar. La raó de ser d’aquest escrit és denunciar el desequilibri
entre esforç, lluita i projecció, amb la
desidia i poca transparència de l’administració pública.
La
importància que sempre he donat a
l’educació, sobretot avui i en aquests moments que vivim, ha estat l’eix
vertebrador de la meva feina dia a dia. Amb aquest ímpetu i m’atreviria a dir esperit
vocacional, he tastat el gust d’ensenyar, he sentit com les meves idees i
ensenyaments s’encomanaven, he olorat la curiositat entre els alumnes, he
escoltat la supèrbia i l’he derivat cap a l’esperit crític, he tocat una idea i
l’he volgut fer realitat a les aules. Però per tot això he hagut de creure i
confiar mínimament en un sistema, no
impecable, però mitjanament viable tenint en compte la realitat social dels
últims anys.
Ara bé, a on m’ha portat aquest sistema que
semblava voler fomentar l’esperit crític i la curiositat i les ganes, si sembla
evident que és a-democràtic, intransigent i ens vol callats i contents amb el
que tenim, amb el que no tenim i amb les contínues retallades de dignitat que
patim?
La
meva història com a professional de l’ensenyament públic es remunta al 2004,
que va ser quan vaig aprovar el concurs oposició d’accés lliure per entrar a
formar part d’aquest col·lectiu. Era molt jove, amb molta força i les idees molt
clares i vaig aterrar a les aules amb tant d’entusiasme que de seguida em vaig
fer un lloc al centre.
Pocs
anys després d’encetar la meva etapa com a professora de llengua anglesa, vaig
palpar una necessitat social imminent de treballar els valors, la cultura de
l’esforç, l’excel·lència acadèmica, els bons hàbits... i vaig començar a donar
forma, color i textura a una idea que
vaig treballar durant un curs acadèmic a
l’estranger. Paralel·lament, vaig
consolidar el meu projecte de tesi bo i
aportant nous coneixements a un material curricular que aviat s’estudiaria i que
el centre el presentaria com a projecte d’innovació. I així va ser, després de
l’aprovació del claustre de professors, el vist-i-plau de l’Ampa i la consegüent aprovació del Departament com
a Pla Experimental de Llengües Estrangeres ( PELE), el projecte va esdevenir una realitat havent-hi
esmerçat moltes hores volgudes però invisibles, esforços desinteressats, amb la
implicació entusiasta de molts companys.
L’aposta
i la il·lusió del centre van ser notables: vam organitzar uns horaris que permetessin
l’entrada i acollida a l’aula d’una auxiliar de conversa (assignada i
confirmada) que mai va arribar, i tot i demanar-ho; no hi va haver un pla B que
ens pogués compensar tot l’esforç que hi vam dedicar; no hi va haver cap tipus
de formació permanent lingüística pel nostre centre després de molt demanar i
molta promesa per part dels serveis centrals; se’ns va desestimar l’accés
preferent a les activitats de formació lingüística ofertes i l’assignació de
cursos a l’estranger ( on teníem
prioritat d’assignació per tenir un projecte PELE).
Avui
oloro la decepció i el desànim dels
companys, el desconcert de pares i mares com jo mateixa que estem patint la crisi
i temem veure trontollar l’educació dels nostres fills . Tasto el poc tacte de
l’administració amb tot un sistema de valors i d’ensenyaments que ara ens
obliguen a negar, a destrossar, com si el criteri pedagògic i el compromís ètic
del professorat no existís i estiguéssim obligats per condició funcionarial a abaixar
el cap i estar d’acord amb tot.
Puc
dir amb el cap ben alt que la democràcia ha quedat nua i les comunitats
educatives desemparades!
